La setmana passada, a València, vaig coindir a un dinar amb Vicente Ros, autor d'ebranding. El fet que ens haguéssim llegit els respectius blocs va fer que hi hagués tema de conversa interessant.
Fa unes setmanes vaig anar a la presentació del nou disc de Petit. No els coneixia personalment, però coneixia coses seves a través de la xarxa i a través de familiars. Els vaig posar d'exemple a la xerrada sobre comunicació i cultura a les III Jornades Culturals Euroregionals. Ens havíem intercanviat algun correu amb en Joan. Després d'acabar el concert, vaig anar a saludar en Joan Petit, no va ser un saludo fred, al contrari, el fet de conèixer-nos prèviament a través de la xarxa, per diferents circunstàncies, va fer que fos càlid. Vàrem comprar el disc i el vam escoltar amb molta il.lusió.
Fa uns mesos una amiga cunyada d'un músic francès, Olivier Goulet, duia discos seus per vendre. N'hi vaig comprar un. El vaig comprar amb molta il.lusió. Quan fa un any vaig anar a París, la seva dona em va contar tot el que n'Olivier feia per Internet, per donar a conèixer la seva música, i com així, anava aconseguint montar concerts a diferents llocs.
Avui, a Facebook he descobert que la parella d'una de les meves millors amigues, amb qui vaig sopar la nit de cap d'any va ser bateria del grup Flying Dog.
En resum, la xarxa em dóna:
- Informació interessant, i a vegades sorprenent, de la gent que ja coneixia; en aquests moments en això sobretot m'ho dóna Facebook, ja que també segons de qui es tracti, si es pot trobar a altres llocs.
- Connexió amb gent que no conec i probalament algun dia coneixeré, i quan la conegui ja tendrem temes de conversació.
L'interessa al networking d'aquest bloc que estigui asseguda davant la ximeneia? Li interessen a les amigues de tota la vida que estigui llegint "The New Media Reader"? Segurament no.
Afecta això la gestió de la identitat digial? Segurament si, sobretot perquè pot enterbolir la identitat digital professional perquè tanta informació al final amaga o deixa passar desapercebuda la informació interessant pel públic objectiu de la identitat digital professional. Però Facebook no és només una eina per donar visibilitat, sino sobretot de connexió, de relació, i per això cal dosificar informacions, més espontànees potser més personals per conversar. El que em preocupa és aquesta mescla, però al mateix temps m'agrada, perquè descobrim coses dels altres que potser no descobriríem d'una altra manera. Allà ho deixes, i a qui li interessi ja ho llegirà. En una conversació física potser un es preocupa més d'avorrir o de no interessar. No ho sé.
Aquesta reflexió m'ha recordat la tesi de na Danah Boyd (danah boyd (2002). "Faceted Id/entity: Managing Representation in a Digital World." Cambridge, MA: MIT Master's Thesis. August 9, 2002. [pdf]).
En Josomid va començar a reflexionar sobre la identitat digital, en part, gràcies al que va aprendre llegint aquesta tesi, però també va haver d'explicar part de la seva vida privada per cridar l'atenció dels més propers. La historia personal d'en Josomid l'explicarrem amb na Marga Castells, demà a partir de les 16.30 hores a Eivissa en el marc de l'exposició Identitat Digital, I tu que fas a Internet? És una coincidència que aquest concepte sigui més vigent, perquè afecte a molta més gent, avui, quan ja acaba la itinerància de l'exposició a les Illes Balears, que al Març de 2008 quan va començar?
4 comentaris:
Yo hoy tuve un debate vía email con todos mis amigos porque les pedí que no subieran ninguna foto mía a Facebook por dos motivos principalmente:
1. Cualquiera puede etiquetarte con tu nombre y apellidos y no puedes
controlar quien puede llegar a ver esa foto (las fotos de toda la vida
se han hecho para compartir con los colegas, el problema de estas redes
sociales es que por mucho que las reservemos para nuestros amigos se
termina aceptando como amigo a mucha gente con la que ya apenas tenemos
contacto y ahí se empieza a liar todo).
2. Si se leen las Condiciones de Uso de Facebook se ve que ellos
recopilan datos de todos los usuarios y después los revenden a otras
compañías. A mucha gente no le importa que se negocie con
su privacidad, pero a mí es una cosa que no me hace mucha gracia.
Me mantengo en mis trece, no voy a pisar nunca esa red social porque no creo que vaya aportar nada a mi vida actual y el coste es demasiado elevado.
P.D: Yo también conozco al que fue batería de los Flying Dog's, es colega de mi compañero de piso :P
Ei Carlos.
Les fotos i vídeos que publiques pots decidir qui els pot veure i qui no els pot veure. Si ho gestines bé està controlat.
Qualsevol plataforma que utilitzis de forma gratuïta has de saber que poden mercadejar amb la informació que hi posis. Tu ja ho saps. L'important és emprar l'eina bé deixant només aquella informació indispensable o poc sensible.
Jo no sé si algun dia qui mercadeja amb aquesta informació privada, bé, millor dit, el potencial comprador, serà tan astut com per treure-li profit. Jo de moment, en cap plataforma m'han servit cap anunci que sigui del meu interés, ni m'han fet cap oferta útil, al contrari, tot em passa desapercebut perquè no m'és útil.
Però si li trob utilitat a la plataforma. Jo estic contenta de reconnectar amb gent que feia temps que no tenia a l'abast, perquè el dia a dia ens ha distanciat. No perquè ho féssim expressament, sino perquè les nostres vides han evolucionat de forma diferent.
Cada plataforma té la seva utilitat i el seu moment de glòria, igual que ho té cada bar. Al final l'important és que cada un empri aquella que li sigui útil per diferents motius. Per saber-ho cal experimentar-les.
El que m'agrada de Facebook és que digitilitza allò local, des de l'anunci d'un concert d'un grup emergent a les populars festes de Sant Antoni, des d'un bar a un grup d'interés en menjar autocton. I això, fins ara no havia passat, perquè fins ara allò local de les Balears, s'havia centrat en uns pocs blocs, sovint densos de continguts i d'estils, i uns quants fotolocs d'exhibició personal (en el bon sentit de l'expressió seguint els arguments del llibre de "generación Einstein").
Facebook permet "fer de veure" gent que si ho fessis amb una altra eina es podria considerar intrusiu i potser molest. Aquest "fer de veure" que el llibre "Queridos mallorquines" explica molt bé el sentit tradicional, crec que és un dels motius de l'èxit de l'eina Facebook. I l'altre és el típic "ai no t'havia vist", perquè, encara que tenguis un munt d'amics, coneguts i saludats per allà, i algun te fa més cas del que voldries, el pots ignorar sense quedar excessivament malament, i si hi quedes tampoc passa res, perquè al cap i a la fi són coneguts, que ja saben més o menys lo antipàtica, o no, que pots arribar a ser.
Al final és un joc de relació espontànea no programada com la vida mateixa, i com que aquest joc espontani, tan arrelat als pobles, s'ha com a perdut, l'eina ajuda a recuperar-lo de forma digital.
És cert que hi ha gent que agrega gent que ni tan sols coneix, però potser és una mostra que els hi agradaria conèixer-la. I també és cert que qualsevol altre pot publicar fotografies teves, etiquetant-te. Si. Els teus amics haurien de respectar la teva voluntat. Si un no vol ser "públic" ho ha de poder decidir i que així sigui i es respecti. Això forma part de l'ètica i la responsabilitat de l'ús de la informació, de la "ciutadania digital" que diria el meu jefe, i això s'ha d'ensenyar i divulgar.
Tal vez puedes poner tu grupo de amigos como "privado" y decidir a quién de tu entorno dejas ver tu información, pero a Facebook no se le escapa nada.
De hecho, cosas como "Facebook Beacon":
http://www.versvs.net/anotacion/epic-prepara-una-demanda-contra-facebook-beacon
Que hacen un seguimiento de tus hábitos de navegación ¡incluso fuera de Facebook! (a esto de toda la vida se ha llamado spyware) son las que revelan cuales son los intereses de esta herramienta.
Tal vez un tanto paranoico, pero viendo la coyuntura económica y las razones de la crisis actual, a mí no me extrañaría que las aseguradoras y los bancos estén interesados en conocer los hábitos de sus potenciales clientes para decidir si son rentables antes de endeudarse por ellos. Nada nos garantiza que el "Estado de bienestar" vaya a ser un bien permanente toda la vida, considerando eso, yo quiero intentar reducir al mínimo la posibilidad de que se negocie con mi privacidad (algo harto imposible, pero que hay que intentar).
El dia que els publicistes i comercials i governs endevinin el que necessit, t'assegur que els ho compraré encantada.
De moment no ho aconsegueixen.
De fet jo tenc la meva navegació oberta a Alexa a posta, i a Stumble. Vull que sàpiguen que m'interessa, meam si així el món s'entera i comencen a canviar certes coses. Però sincerament, no crec que ni passi, ni que al món (les empreses i els governs) els hi interessi el que a mi m'interessi. De fet, a més, bé que ho anuncii explícitament i ningú em fa ni cas.
L'important està en controlar el que emets, i defugir del que et pot posar en evidència o portar problemes.
Si te preocupen les assegurances per les hipoteques fes veure que dus una vida sana. Si la dus o no és igual, tu coneixes molt bé la vida mediatitzada, i saps que l'enquadrament de la teva vida pública digital el poses tu i la gent que te coneix.
L'ètica, la responsabilitat i la moral, ens diu que hem d'emetre informació veraç, més que res per no fer mal a tercers.
La publicitat ens ha ensenyat a no dir mentides, però també a no donar tota la informació, sino només aquella que ens interessi, la que millor ens valori.
Tenim eines a l'abast que hem d'aprendre a utilitzar a la nostra conveniència. Noltros decidim fins on volem arribar, coneixent els pros i els contres. I això és el que hem d'ensenyar als nostres amics. Fas molt bé de dir-los que no posin informació sobre tu, si així ho vols.
A mi em dóna més paranoia pagar amb targeta de crèdit, que deixar informació a la xarxa. No em referesc en comprar a través d'Internet, sino en comprar amb targeta a qualsevol tipus de comerç. Qui sap que fan amb la informació de llocs on compres, que compres, quins llibres compres, cada quan compres, en quines ciutats o pobles, on poses gasolina, cada quant de temps,...
I també em dóna més paranoia que rastregin les telefonades o interaccions a través del mòbil que a través de la xarxa. O que a les bústies de les cases hi hagi el nom i llinatges de les presones que hi viuen i tothom les pugui veure.
Publica un comentari a l'entrada