Aniré anotant troços que em semblin interessants, volia fer comentaris, però no tenc paraules, els textos em semblen del més encertat. Només puc dir: JA ERA HORA QUE HO DIGUÉS ALGÚ AMB AUTORITAT I REFORÇAT PER LA MARCA D'UN GOVERN!:
De com la publicitat està mudant la pell. Joaquin Lorente
(...)
"L'aparició de nous instruments per comunicar-se s'ha multiplicat, i com a conseqüència directa, el concepte "publicitat és igual a crear i publicar anuncis" està esdevenint, a passos irreversiblement accelerats, quelcom limitat i limitador.
Els anunciants, base i essència de la publicitat, n'han après. I han pres consciència que ja no s'ha de parlar de publicitat, sinó de comunicació comercial global.
L'agència de publicitat tradicional, que durant dècades ha ofert als seus comensals una carta basada en premsa, ràdio, televisió, publicitat exterior i, de vegades, algun aperitiu al punt de venda, ha quedat definitivament desfasada. La imaginació, amb la perxa de la tecnologia, ha impulsat una multiplicitat de noves possibilitats de comunicar-se (...)
Hi ha un defecte d'origen: a les empreses que paguen per donar a conèixer els seus productes encara se les anomena "anunciants", és a dir, aquells que fan i publiquen anuncis. La realitat, però, és que les empreses no tenen la més mínima necessitat de fer només anuncis, sinó que tenen autèntica necessitat de ser conegudes i reconegudes, d'expressar i expandir la utilitat de la seva oferta i la provocació de la seva temptació, fet que des de l'inici dels temps es defineix amb el meravellós terme de "vendre".
Així hem entrat al segle XXI:
- Amb el màxim nivell de competència i multiplicitat d'oferta fins avui conegut a tots els sectors.
- Amb una rotunda consciència per part de tots els productors de la necessitat de comunicar-se amb els seus mercats.
- Aquesta necessitat de fer saber i convèncer, fins ara proveïda majoritàriament per les agències de publicitat mitjançant els anuncis, ha quedat desbordada per la multiplicitat de possibilitats de comunicació.
En síntesi, i per entendre amb tota la transcendència i profunditat un futur en el qual ja hem arribat, hauríem de començar fer efectius dos canvis semàntics.
El primer, és que ja no hi ha anunciants, sinó empreses i organitzacions amb la necessitat de comunicar: són els nous "comunicadors comercials" i "comunicadors ideològics". El segon, és la transformació parcial de les organitzacions conegudes com a agències de publicitat. Òbviament, n'hi haurà que mantindran la seva oferta de comunicar a través d'anuncis, però la demanda ja està forçant i consolidarà l'aparició d'agències de comunicació global, capaces d'atendre sense limitacions els interessos dels seus clients.
(...)
L'empresa del segle XXI
L'empresa tindrà una oberta consciència comunicadora. La comunicació serà un dels cinc apartats més importants de la seva inversió, juntament amb la investigació i el disseny, l'equip de lideratge intel·lectual, la logística de producció i distribució i el manteniment i creixement per qualitat de la postvenda.
Això suposarà, en les empreses importants, una vicepresidència de comunicació directament dependent de la presidència. Englobarà la imatge corporativa i tot allò que avui entenem com a publicitat, que deixarà de dependre dels departaments de màrqueting, la feina dels quals serà l'apèndix de nous departaments comercials amb una profunda i permanent visió global del triangle mercat- producte-client. Hi haurà una incontenible proliferació de petites empreses de reduït àmbit d'actuació geogràfica, amb un altíssim component de creativitat en els seus productes i serveis. Les millors seran els gèrmens futurs, com ha passat sempre, de magnífiques mitjanes -i, fins i tot, grans- empreses.
(...)
La publicitat del segle XXI
Hi haurà una reformulació dràstica del que avui coneixem com a agència de publicitat. Les millors seran estructures mínimes de nuclis hiperpotents en la creació de conceptes i estratègies, assistits per equips mínims d'hàbils i coneixedors compradors de redacció, art i logística de la producció, que es realitzarà a través d'equips de freelances, preferiblement captius.
Hi haurà una concentració del talent decisori. Això significa l'eliminació dràstica d'equips i reunions de personatges semiociosos, sense cap poder de decisió. La comunicació adquirirà tal transcendència que només hi tindran accés les persones amb capacitat de decisió i les que estiguin en una fase prèvia a un evident llançament professional.
Es convertirà en realitat la proliferació de mínimes estructures de reduït abast geogràfic, capaces de donar servei a un alt nombre d'anunciants del mateix perfil.
I, a més, experimentarem una extraordinària elevació del talent creatiu, conseqüència lògica de la hiperalimentació neurològica de les noves generacions. Aquest procés -que en moltes ocasions s'atindrà a les formes-, quan vulgui aconseguir el triomf professional inqüestionable, s'haurà de conduir cap a l'imprescindible i de vegades aparentment avorrit sentit de l'eficàcia publicitària, que no és altre que crear valor autèntic i vendes creixents per a una marca"
(...)
L'àgora digital. Jordi Pericot.
(...)
"L'increment del volum de trànsit que darrerament ha experimentat la xarxa ens hauria de fer sentir optimistes, en la mesura que pressuposa uns canvis substancials en les relacions socials, els seus valors i les formes de vida.
Però aquest optimisme, que de moment sembla precipitat, no hauria de ser un obstacle que ens impedís veure les dificultats que, ara per ara, posen fre al lliure desplegament de la xarxa digital i preguntar-nos, tot seguit, si l'ús que en fem respon a la voluntat de crear nous espais institucionals de debat i coneixement o, al contrari, si aquest ús segueix supeditat als interessos de poder i domini d'una cultura que ben poc tenen a veure amb el món digital.
Un dels obstacles per a la lliure implantació social de les tecnologies digitals de la comunicació està en l'obstinat ancoratge dels megamèdia a unes estructures i uns privilegis heretats de la cultura industrial. La voluntat dels actuals mitjans de comunicació de concentrar el poder econòmic i polític no sembla la manera més idònia d'implantar una tecnologia que, per la seva pròpia naturalesa, és descentralitzada, igualadora i lliure. Tampoc és pròpia d'un món digital interactiu, obert i participatiu la producció industrial i estandarditzada de continguts homogeneïtzats, destinats al consum passiu de les grans masses.
El ciberespai defuig qualsevol tipus d'estructura piramidal i no accepta l'ancoratge a cap forma de poder, ja sigui geogràfic, econòmic o polític. El ciberespai és immaterial i, per tant, impossible de ser concentrat a mans d'una elit industrial/mediàtica. Entrar en el ciberespai comporta acceptar la descentralització de la informació, la dessincronització de les activitats i la desmaterialització dels intercanvis. És a dir, el ciberespai substitueix el compromís i la servitud individual d'una societat burgesa i jerarquitzada per una nova individualitat, integrada de manera informal i mutant en un espai actiu, permanentment obert a l'expansió i a la modificació.
En el ciberespai, l'individu deixa de ser el consumidor passiu d'uns continguts pensats per altres i esdevé un element doblement actiu. L'individu té el dret i la possibilitat d'interrogar, en un pla d'igualtat, els individus d'altres grups i institucions i, a més a més, té la facultat de crear i divulgar, amb les mateixes condicions que els altres internautes, els propis missatges.
Un altre dels obstacles per a la plena implantació de la cultura digital, i que també manté un parentesc alarmant amb les estratègies capitalistes, el trobem en l'intrusisme legal que practiquen els megamèdia per frenar els canvis i seguir mantenint els privilegis d'una propietat que, evidentment, no els pertany.
(...)
És així com els mitjans de comunicació, sempre propicis a una visió simplificada i aparentment coherent del món, van creant un sentiment d'ordre cada vegada més allunyat del debat i la crítica i més a prop del simulacre i l'espectacle. Aquesta estratègia, que certament té molt d'èxit, ha permès que els megamèdia vagin ocupant i globalitzant tots els sectors de la cultura de masses fins a transformar-se en el braç ideològic d'una mundialització liberal.
En el nou ordre dels sistemes de comunicació social, la informació ja no és atribuïble als mitjans, sinó a les possibilitats de lliure intercanvi i creació de continguts i significats que ens ofereix la xarxa. Parodiant McLuhan, podríem dir que la xarxa és el missatge que, amb el seu magma cognitiu/perceptiu/afectiu, defineix les possibilitats de l'enunciat. Neix així una nova societat íntimament associada a la xarxa i que posa de manifest la necessitat d'un espai comunitari
sense delimitacions territorials ni nacionals. Un espai digital on coexisteixen les noves unitats de legitimació i representació política en forma de comunitats unitàries.
Aquest perfil del ciberespai, com a xarxa de lliure circulació i intercanvi espontani de les noves comunitats identitàries, és molt pròxim a la idea tradicional d'àgora.
(...)
La nova àgora digital també és propera al concepte d'esfera pública, idealitzat per Jürgen Habermas i definit com un espai amb capacitat de generar opinió i coneixement a partir de les seves possibilitats d'associació universal, no vertical i en un continu debat entre els seus individus. Ara bé, mentre que l'esfera pública habermasiana està constituïda per persones privades agrupades en un públic que reivindica l'espai reglamentat per l'autoritat, en discuteix les regles generals d'intercanvi i se'n serveix directament contra aquest poder, en el cas de l'àgora digital l'escenari no ve projectat des de l'experiència d'una realitat històrica burgesa-industrial, sinó que es defineix per la juxtaposició interactiva i mutant d'unes comunitats identitàries que dilueixen les clàssiques fronteres entre classes socials, com també entre l'espai públic i el privat."
(...)
