Per què el 60% de la població no està connectada a Internet?

Avui he anat a la ràdio al programa “Mallorca en Xarxa” conduït per en Benjamí Villoslada. Anava a presentar la Gimcana Virtual. M’hagués agradat explicar més coses sobre la Gimcana Virtual, com el tema de les categories i les preguntes adaptades per cada categoria, i el 68 mp3 que hi ha en premis. Però el tema s’ha desviat cap a la web de la Fira de la ciència, normal, perquè la Gimcana Virtual es fa com una activitat més de la Fira, i sobre les webcams instal.lades al recinte que permeten seguir la fira en directe. Després, amb el poc temps que ens quedava hem procurat parlar sobre internet de forma més genèrica i arrel d’un apunt de n’Enrique Dans, que per cert, surt com un heroi d’internet a l’article sobre bloggers publicat al suplement El Magazine que es distribueix amb diferents diaris, com el Diario de Mallorca, ha sortit la pregunta:

Per què el 60% de la població no està connectada a Internet?

I en Benjamí m’ha proposat reflexionar-ne al meu blog, a part del que ja hem comentat a la ràdio, així més en fred, de sobte. Després m’he pogut passar tot el camí en trajecte de cotxe reflexionant. I tenc algunes observacions i moltes preguntes.

· Si agaf la meva família directe (avis, pares, tiets i cosins) com a mostra, coincideix amb les estadístiques. Menys d’un 40% de la família estan connectats a Internet. Els connectats són els de la meva generació. De la meva generació, els més grans que jo es connecten per feina i per comprar a través d’Internet (electrònica i viatges) i els més joves es connecten per estar en contacte amb els amics i familiars (germans) i comprar bitllets d’avió i pocs aparells d’electrònica. Alguna temporada han tengut ADSL però s’han donat de baixa. Els que no es connecten ho fan perquè no tenen ordinador i perquè tanmateix si en tenguessin no el sabrien manejar.
· Si agaf de mostra la meva família política, els percentatges de connexió pugen.
· Tots saben que amb Internet es poden fer moltes coses i si no es connecten segurament és perquè ningú, ni tan sols jo, s’ha entretingut en ensenyar-los, ja que alguns si que mostren interès. El problema és que per ensenyar es necessita molta paciència i sovint aquesta s’ha perdut quan acaba el dia i un ja està fart de pantalla d’ordinador. Tots podrien trobar coses interessants a Internet depenent dels seus interessos. Si no es connecten no és perquè no creuen que no puguin trobar coses interessants sinó per la complexitat d’haver de disposar d’ordinador, connectar-lo, que funcioni, aprendre a manejar l’ordinador, i després, aprendre a manejar Internet. Són una generació que molts ni saben programar el vídeo. Però tendrien molt d’altre coneixement per abocar a la xarxa si sabessin com o si algú els ho fes per ells. Coneixement que abans es transmetria de forma oral i que ara s’està perdent, perquè jo, per exemple, immersa en un altre món, som incapaç d’assimilar-lo i de recordar-lo. I serien capaços si fos el seu medi de crear comunitats virtuals perquè tenen molt a compartir, coses que ja comparteixen de forma oral i a través de l’experiència. Tenen l’esperit de la xarxa, de l’era de la informació, però no tenen la capacitat de manejar les eines i de trobar-se còmodes en l’entorn tecnològic que permet la vida virtual.
· Si agaf com a mostra el cercle de les meves amistats més directes de tota la vida les que ens veim més sovint, que no són de la feina, puc dir que a dia d’avui tots tenen correu electrònic, però només hi deu haver un poc més d’un 40% que ho miri a diari. I poc més d’un 20% utilitza sovint altre tipus d’eines com el “messenger” o espais per compartir fotografies. Utilitzen Internet també per estudiar a distància (20%).

Això en quant a una observació a molt petita escala.

Ara venen les preguntes:

· Quin tant per cent de la població llegeix habitualment, premsa, revistes especialitzades i llibres, per separat? Coincideix amb els navegants? És correlatiu?
· Per què es compara la xifra de connectats amb les audiències globals de televisió i no amb la dels lectors que llegeixen el que sigui habitualment? Si fins ara a Internet s’ha tractat més de llegir (o scannejar) que mirar la pantalla com si fos la TV?
· Abans d’Internet, quin tan per cent de la població escrivia cartes a amics i cartes al director de premsa o revistes? Es podria comparar amb el percentatge d’usuaris que mantenen blogs?
· Quin tant per cent d’audiència de televisió o ràdio truquen per telèfon en directe als programes? Es pot comparar amb els usuaris que posen comentaris als posts?
· Quin percentatge de la població, té una passió, un hobbi? Els que ho tenen, estan connectats? De quin tipus són els hobbis dels que estan connectats?
· Per què me dóna la sensació que les ofertes dels packs TVdigital+”llamadas” són més barates que els packs ADSL+”llamadas”?
· Per què la penetració del mòbil és molt més elevada que la d’Internet? Molt fàcil d’adquirir i manejar, potser?

I a partir d’aquí, més reflexions. El fet que encara només hi hagi un 40% de connectats no implica que no s’haguin de fer polítiques del tipus que sigui envers a la xarxa. L’objectiu a curt termini seria invertir la xifra i al llarg arribar al 100% de l’alfabetització digital, però també al 100% de l’alfabetització informacional. Per aconseguir això fa falta molta educació perquè no tothom ha tengut la sort d’entrar de becari, vuit anys enrera, sense ser tècnic, a un lloc d’innovació tecnològica i desenvolupament de projectes d’Internet, i absorbir, absorbir i absorbir a partir de la feina dels tècnics del desenvolupament i creixement de les tecnologies que permeten construir internet i la web, aprendre dia a dia, i assimilar. Cada hora de feina era i segueix sent una hora d’aprenentatge.

Jo pens que és necessari que una persona que mai ha tocat un ordinador pugui tenir una guia d’aprenentatge bàsica i molt fàcil per:

· Aprendre a manejar l’ordinador
· Aprendre a connectar-se a Internet: web i correu electrònic
· Aprendre a cercar de forma òptima: cercadors, directoris, portals especialitzats, comunitats virtuals, blogs
· Aprendre a detectar els mecanismes per establir confiança amb allò que va trobant o rebutjar-ho
· Aprendre a comprar amb seguretat
· Arpendre a interactuar i a aportar (netiquette, publicació de blogs, participació en comunitats virtuals)

També pens, que totes aquelles entitats amb presència i serveis a Internet han de facilitar la vida als usuaris, inclús, els ho han de posar més fàcil que en el món real, no més difícil, per tenir una motivació real per connectar-se. Per exemple:

· L’historial clínic personal. Es parla molt de l’historial clínic perquè ho puguin consultar els metges, però, i per a que ho puguin consultar els pacients? Cites, diagnòstics, les receptes que han pres durant tota la vida, baixes, altes,… Fins i tot hi podria haver les dietes personalitzades amb la llista feta per fer la comanda dels ingredients al supermercat que seleccioni l’usuari.
· La carpeta ciutadana personal. Es parla molt de tràmits amb cada administració, però que el ciutadà pogués tenir una web on tengués: el seu certificat de resident, les cotitzacions amb la seguretat social, les declaracions de la seva renda, el seu llibre de família, els imposts que ja ha pagat, els que ha de pagar, els avisos, les cartes certificades, les reclamacions que ha fet, les respostes, o una visualització dels expedients, i de l’estat, el registre de propietats (fos del municipi que fos), el notari per fer el testament, etc. Tot ordenadet i controladet.