Som publicitària de formació. He treballat de periodista. I actualment estic a la part de comunicació d’una institució.
Tenc una teoria que ja fa temps que se’m passa pel cap, però no tenc dades empíriques per contrastar-la.
Veig les notícies, llegiex els diaris, escolt la ràdio. Em fix amb les informacions i els titulars però també amb els anuncis.
Em dóna la sensació que les notícies, en teoria objectives, són totalment subjectives i que els titulars s’assemblen cada vegada més a un eslògan publicitari per a cridar l’atenció que no a una frase enunciativa d’un fet.
Al mateix temps, em dóna la sensació que aquells anuncis els quals no troben bons creatius que els realitzin tendeixen cada vegada més a aparèixer-se a una notícia, com si fos una cosa informativa objectiva, encara que no ho sigui.
O sigui, notícies juguen amb el clàssic model AIDA (Cridar l’atenció, despertar interès, convertir en desig i incitar a l’acció) de la publicitat; i anuncis volen ser cada vegada més redaccions objectives sobre fets d’interès social.
1 comentari:
Lo describes con maestría. La crisis no es tuya, fue un error al especializar la comunicación y separar los planes de estudio como se hizo en la España de los 70 y 80. Yo también percibo que la mayoría de los contenidos informativos de los medios de comunicación son relaciones públicas inconscientes o descaradas. Y mucho en los anuncios es información, incluso en los no narrativos. Si no fuera tan incorrecto políticamente diría, que muchos anuncios expresan incluso el sentir popular, la experiencia personal de lo que puedes conseguir con un producto o servicio. La idealización estética que los envuelve, engaña poco. Ya sabemos lo que contienen, cómo saben y lo que producen los caramelos. Y los que los toman no son tontos que desconocen la influencia subliminal o el poder de los megagrupos.
Publica un comentari a l'entrada